BRU1 BRUSELAS BELGICA 31 10 2017 - El expresidente de la Generalitat de Cataluna Carles Puigdemont posa en el interior del club de la prensa de Bruselas antes de comparecer ante los medios de comunicacion en Bruselas Belgica hoy 31 de octubre de 2017 Puigdemont llego este lunes a Bruselas despues de que el fiscal general del Estado de Espana Jose Manuel Maza anunciara una querella por rebelion sedicion y malversacion contra el y el resto del gobierno regional asi como otra querella contra la mesa del Parlamento autonomo EFE Olivier Hoslet

Un cop conclosa la festa del 27 d’octubre, l’independentisme palesà el seu caràcter discursiu, simbòlic, narratiu, novel·lesc, imaginatiu, fictici, pur espectacle i masturbació col·lectiva de tot un poble… No calen empreses, ni reconeixements internacionals, ni diners, ni forces armades catalanes, ni…, etcètera; no cal un Estat independent real amb un govern efectiu, un president en exercici: n’hi ha prou amb el sentiment d’indignació que Espanya ens ha robat tot això i que si no som el que hem de ser, a saber, els millors, és per culpa dels malvats espanyols. Pel que fa als ajuts socials, per exemple, són més importants des del punt de vista simbòlic aquells que s’han aprovat al Parlament sense cap fonament legal i que el govern espanyol oportunament ha abolit, és a dir, ens ha negat perquè ens odia, que no pas uns ajuts reals: aquests no s’haurien pogut pagar mai perquè els fons corresponents serien ja fa temps a algun paradís fiscal de la família Pujol. No mengem gelat cada dia, però hi ha un gelat més saborós que el gelat material, a saber: el gelat ideal, el gelat que els espanyols ens impedeixen de gaudir.

Arribà l’alba del primer dia laborable de la República i tothom, en efecte, s’havia de llevar a treballar, cercar feina o continuar malvivint amb una pensió miserable, amenaçada, per si encara fos poc, de reducció. Però això no importava: hi havia la il·lusió, la Rapública irreal, o sia, la robada,  aquella que amb una simple paraula o frase dels dirigents o narradors reconeguts de l’independentisme hom pot evocar sense impediments; la qual no ha de respondre davant cap control objectiu, no es pot refutar, sinó que opera en la satisfacció subjetiva de la massa anònima de beneficiaris, la seva vertadera funció. I així respon, sí, però amb qualsevol excusa o invenció o promesa o mentida descarada, tot confegint la narració del que nosaltres representem i que repeteix sempre el mateix: som els millors. Ho som, sens dubte, el que succeix no ens deixen demostrar-ho.

intent franquista genocidi cultural

Aquesta sèrie televisiva per capítols que és l’infinit procés envers la independència, ens oferia, a més, un nou afany, una nova dosi de droga i, per tant, d’autoestima nacional: Puigdemont a Brusel·les. Renovada oportunitat històrica de formar part del grup de les autèntiques persones, els catalans, protagonistes de la gran pel·lícula planetària dels bons i els dolents, dels escollits per Déu, superiors a la resta i més importants, per descomptat, que aquesta gent, els criminals sub-humans que truquen de matinada, els espanyols i, en defintiva, els feixistes. O els feixistes i, en definitiva, els espanyols.

L’independentisme ha après d’Israel i del sionisme que el llenguatge no reflecteix la realitat, ans la crea nova de trinca i pot nodrir, de forma gratuïta, l’existència de milions d’individus sempre que els afalagui, que els col·loqui en el centre del món i de la història. Que ells encarnen el sentit de l’univers enter. I això encara que aital codi simbòlic tribal sols tingui validesa quant a fe, quant a creença, a llur imaginació urgentment freturosa de paliatius davant el factum de la mort… Un succedani, no hi caldrà abundar massa, de les religions clàssiques. L’independentisme ha esdevingut així una variant parasitària del que Norman G. Filkenstein, l’autor de The Holocaust Industry (2000) anomena la ideologia de l’Holocaust: Este libro es tanto una anatomía como una denuncia de la industria del Holocausto. En las páginas que vienen a continuación, argumentaré que “el Holocausto” es una representación ideológica del holocausto nazi. Como en la mayoría de las ideologías, posee cierta relación con la realidad, aunque sea tenue. El Holocausto no es un constructo arbitrario, está dotado de coherencia interna. Sus dogmas fundamentales respaldan importantes intereses políticos y de clase. De hecho, el Holocausto ha demostrado ser un arma ideológica indispensable (Norman G. Finkelstein: La industria del Holocausto. Reflexiones sobre la explotación del sufrimiento judío, Madrid, Siglo XXI, 2002, p. 7). També els caps polítics i culturals del procès viuen del seu Holocaust 2.0; i no em refereixo als guanys editorials de l’obra de Montserrat Roig Els catalans als camps nazis, sinó al discurs exemplificat més aviat a llibres com ara el de Josep Benet L’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1995). Aquest text i relat és el que, posem per cas, construeix els fets del 1-O, que passen a incorporar-se o augmentar, quant a greuge teològic, el deute etern impagable que Espanya la nazi manté amb la Catalunya víctima. Uns calerons que els catalans cobren sols de forma simbòlica, mentre que els dirigents de l’independentisme -com els dirigents del sionisme que Finkelstein critica- pretenen cobrar de forma real. Perquè l’esmentat imaginari col·lectiu val per als catalans petits, però les bosses de plàstic on Jordi Pujol Ferrusola traslladava a Andorra els beneficis de les comissions obtingudes gràcies al poder efectiu, polític i administratiu i del seu pare no es conformaven pas amb existir d’una faisó merament narrativa.

Copyright INTRA©2017-2018